Segona part de l’entrevista a José Gil Franquesa. Llegir la primera part.
José Gil, foto instantània amb la càmera de l'ordinador
José Gil explica com es van reunir fa unes setmanes a Madrid els directors de Le Monde, El País, The New York Times, Der Spiegel i The Guardian. “Em feia molta gràcia, els periodistes es miren massa el melic” sentencia i afegeix “no vull que m’expliquin el futur del periodisme, vull que m’expliquin què passa a les seves redaccions on estan fent retallades impressionants” i sobretot “perquè els periodistes no surten al carrer a buscar notícies!“.
Pel que fa al periodisme ciutadà, m’explica que sempre ha existit. Però que el ciutadà no és periodista, sinó informador. “Està bé que hi hagi molts canals d’informació, l’altra cosa és que els canals s’estableixin pel seu compte”. La feina posterior (i periodística) del mitjà serà la de contrastar fonts ja que “els lectors es fien d’un diari si sempre ha publicat notícies amb rigor”. Si el lector veu que les informacions no passen cap filtre, deixarà de llegir. “Donat l’allau d’informació, cal que la premsa destaqui per ser el referent de la opinió pública”.
D’altra banda, a Espanya “i sobretot a Catalunya” també hi ha hagut massa connivència entre polítics i periodistes. “Creieu que si als EUA un polític contesta «això no toca» a un periodista, romandrà més de 5 minuts al poder?”. Remarca que els polítics són assalariats, que una part de la seva feina és “contestar les preguntes del periodista” fins i tot les “que incomoden” i que no val publicar “quatre notes que t’ha enviat el polític de torn” a través del seu gabinet de premsa.
Ell opina que la premsa independent no existeix però per a ell és normal. “Si un diari té deutes amb un banc, no publicarà notícies negatives sobre ell”. Li pregunto si llavors estem donant informació real. Em contesta que “hi ha d’haver un equilibri”, que els mitjans també depenen de grups econòmics. Tot i això, independentment del seu grup, el periodista té la obligació de treballar “amb rigor i ètica sempre” i sí, “perquè no? També treballar per la utopia”.
Joëlle Philippe
*
*
Sobre la foto:
Quan vaig entrevistar-lo, no va voler que li fes una foto en aquell moment. Deia que ja m’enviaria una foto “decent”. Quatre dies més tard em va enviar un correu electrònic amb una foto oficial de quan treballava a De Viajes (publicada a la primera part de l’entrevista) i quatre fetes amb la càmera del seu ordinador. El correu deia:
“[…] Estas últimas me parecen más idóneas para un blog de nuestros días; y creo que confieren, a vuestra publicación, la instantaneidad de lo efímero y la mecánica de lo virtual. […] mi lado periodístico me dice que […] son más reales [que la oficial].”
El quadern del periodista 