“Els periodistes s’han oblidat del lector” José Gil Franquesa

José Gil Franquesa, nascut el 1944, va treballar 14 anys com a redactor en cap del setmanal de El País i va posar en marxa l’editorial del mateix diari, basada en llibres periodístics, va ser sotsdirector de la versió espanyola de Paris Match, director del Diari de Girona, del Nou Diari i de la revista De Viajes. No obstant, em comenta somrient que  “un periodista val el que val el seu últim reportatge, diuen els americans” com per treure’s de sobre tants anys de feina.

 

Per a ell, el periodisme té una definició bàsica: “troba una bona història i escriu-la bé”. “El suport és el menys important. Si no m’expliques bé la història, si la primera frase no porta a la segona, i la segona a la tercera, no et llegeix ningú”. Opina que la crisi actual del periodisme no té un sol culpable ni una sola causa, que són difícils d’enumerar. Però a mesura que va parlant me’n cita alguns.

“Hi ha gent fora que reclama informació”. Explica que el periodista s’ha oblidat totalment del seu objectiu: el lector. Un lector que “no coneixeran mai”, però sobretot que “encara que no tingui la mateixa cultura que tu, no és estúpid i no demana ganivets ni vaixelles ni DVDs” i que “pot deixar de llegir-te en cinc segons si escrius malament”.

“Els gabinets de premsa faciliten la feina als periodistes mandrosos” s’indigna i em diu que no val publicar una notícia a partir de quatre notes polides i enviades per un gabinet. “Heu de sortir al carrer a buscar notícies!”.  “Dos becaris no equivalen a un redactor en cap, encara que siguin més barats”. Si l’aprenentatge dels becaris passa per les mans dels redactors en cap, “qui farà ara la tasca de docència? Els col·laboradors?” pregunta irònicament.  

Internet, per tant, no és el problema. Al contrari, és un nou suport amb el qual es guanya en espai i temps però “si treiem el factor humà i la intel·ligència, la tecnologia no serveix per a res”. Cal en tot moment contrastar les fonts ja que “Internet no és l’oracle de Delfos. S’ha magnificat aquesta eina”. El periodista ha de saber separar el gra de la palla i per això insisteix en la formació humanística. “Llegeix, no paris de llegir. Els teus periodistes preferits, el diccionari, Dickens, Galdós, Pla, Tolstoi, novel·la negra nordamericana”.

“Els periodistes han de tenir curiositat per aquells que els han precedit” m’aconsella, i sobretot han d’escriure de manera “clara, directa, precisa i punyent”. Que tothom ho entengui. Per últim, em cita els tres valors que els periodistes han de conservar: “sigueu totalment rigorosos, no tingueu por de la novetat i sigueu extremadament humans”.

Joëlle Philippe