“Som capaços de fer moltes més coses del que pensem”. Míriam Pons

Deixant de banda els prejudicis que tenia per internet, reconeix que li agrada la seva feina.

Míriam Pons. 25 anys. Llicenciada en periodisme a la UAB i Postgrau en vídeo periodisme a la UPF. Després de treballar com a becària a la secció Vivir de La Vanguardia, fer un programa de cultura (‘Mai a la vida’) a Ràdio Sants i gestora de continguts en una productora de comunicació, ha anat a parar a la web de l’Ajuntament de Barcelona. Treballa a la secció de notícies de bcn.cat i a la vegada estudia un grau en humanitats, per aprendre i perquè li agrada.

Un periodista de referència? Jon Sistiaga. Un llibre? ‘Eben’, de Ryszard Kapuscinski. Un CD? ‘Give up’, de The Postal Service.

Què és per a tu periodisme?

L’art de saber explicar allò que està passant de manera interessant i entenedora. Si és possible, interpretar-ho i incitar la gent per tal que s’hi interessi encara més.

Què imaginaves quan vas començar la carrera?

Tenia molts prejudicis pel periodisme a internet, pensava que era de mala qualitat. Somniava estar en un diari de premsa generalista i després a la televisió. Però amb internet no estem tan limitats com en un diari, fem de tot: redactem, fem fotos i vídeos, presentem, locutem. M’he adonat que som capaços de fer moltes més coses del que pensem.

I aquests prejudicis, continuen existint?

Cada cop menys. Hi ha qualitat a internet. Els mitjans són cada vegada més conscients que poden arribar a un públic que no compra el diari. El problema és la immediatesa. Cal publicar-ho tot a l’instant i no hi ha filtre. Si la gent no consulta les fonts, allò publicat es pot convertir en una veritat.

Quina diferència hi ha entre un usuari qualsevol i un periodista a la xarxa?

Al Twitter i les xarxes socials hi ha creadors de tendències que són molt seguits i respectats. La nostra figura abans molt mitificada, s’ha desprestigiat. No obstant, no és cert que tothom pot ser periodista. Ser periodista no només vol dir saber escriure. Cal tenir uns criteris.

Algun estereotip que sigui cert?

No tenim horaris. Moltes vegades hem d’estar pendents de l’actualitat les 24 hores del dia. No podem pensar a llarg termini i és descoratjador.

On t’agradaria treballar?

El meu primer somni era ser reportera i vendre els meus documentals. Abans pensava que podria canviar el món. Tristament no és així. El nostre poder com a periodistes és limitat. Encara que m’agradi la meva feina, hi ha molts interessos a darrera i sempre estem condicionats. Ara mateix, m’agradaria treballar en el sector de comunicació d’una ONG, aportar alguna cosa positiva a la societat. Crec que la cooperació internacional hi ha molta falta de comunicadors i menys pressions externes.

Què diries a algú que vol estudiar periodisme?

Que viure del periodisme no és impossible i que res és el que sembla. És una feina atractiva vista des de fora però és bàsic tenir unes mínimes inquietuds i molta curiositat per aprendre. La resta, parlar i escriure, s’aprèn sobre la marxa.

Joëlle Philippe